Nuria Aiguabella

Nuria Aiguabella, passió per la recerca

Nuria Aiguabella
"La recerca és un camp difícil i, sovint, desagraït, però el fet de pensar que estàs fent quelcom de bo per la societat ho compensa."
Nuria Aiguabella va néixer a Múrcia fa 23 anys i en fa 5 que viu a Barcelona. Ha estudiat Química i ha participat en moltes investigacions científiques. Actualment gaudeix d'una beca de l'Institut de Recerca en Biomèdica de Barcelona.

Què estàs fent actualment?
Ara fa un any que vaig començar els meus estudis de doctorat. Estic treballant en el desenvolupament de noves metodologies sintètiques per a l'obtenció de productes naturals i d'interès farmacològic.

Per què et vas decantar per la Química?
No va ser una decisió fàcil... Quan vaig acabar el batxillerat no sabia què fer. M'agradava tot i jo volia “un altre cole” on pogués continuar aprenent una mica de tot. Volia saber per què les coses són com són, per què el món funciona tal com ho fa. Química m'oferia una formació variada i em permetia respondre aquelles preguntes que alguna vegada m'havia fet... A més a més, vaig tenir una professora que cada dia repetia “la Química és preciosa”, i suposo que al final em va convèncer!

Has format part de molts equips d'investigació gràcies a beques... explica'ns els tipus d'investigacions en què has participat...
He tingut l'oportunitat de treballar en molts projectes diferents i d'explorar tant el món universitari com l'empresarial. Vaig començar en el camp dels materials, estudiant uns nous polímers l'ús dels quals pretenia allargar la vida dels òrgans destinats a trasplantaments, que sovint queden inservibles durant el transport. Després vaig treballar en el disseny d'unes molècules per unir-les a superfícies d'or i a proteïnes. També he treballat en l'estudi de noves reaccions químiques i, actualment, intento sintetitzar unes molècules petites que estan en el nostre cos i que participen en processos d'inflamació i de dolor (prostaglandines) i que es poden emprar com a fàrmac.

Quins avantatges i inconvenients veus a les beques d'investigació?
Ara mateix aquesta és una pregunta sensible. Estic esperant (des de fa més de mig any) una beca del Ministeri i encara no s'ha resolt (la qual cosa vol dir que gent en la mateixa situació que jo porta un any treballant sense cobrar res). Afortunadament, jo tinc una beca de l'Institut de Recerca en Biomèdica (IRB) i de moment encara em puc permetre el luxe d'esperar.
Els avantatges de les beques són, únicament, el suport econòmic. Quant als inconvenients... triguen en resoldre's, sempre és una odissea demanar-les, cada vegada n'hi ha menys, la quantitat econòmica no és gaire alta (almenys per les beques d'institucions públiques). Per això, cal tenir també en compte les beques privades, encara que cada vegada hi ha més competència, etc. Per sobreviure en aquest món sovint cal fer malabarismes amb els diners i amb el temps de beca que et queda.

Canviaries alguna cosa de la teva trajectòria acadèmica i/o laboral?
No crec que canviés res. La veritat és que sempre he tingut molta sort. Potser sí que faria un Erasmus o alguna cosa similar, però encara tinc temps de marxar fora amb el doctorat, és a dir, que tampoc no és una cosa que em pesi de no haver fet.

Informa't

Què destacaries de la teva professió?
La recerca és un camp difícil i, sovint, desagraït. Demana molt esforç, molt temps i molts sacrificis. Però el fet de pensar que estàs fent quelcom de bo per a la societat, pels qui vindran després de tu... la satisfacció que sents quan trobes alguna cosa interessant, quan assoleixes un objectiu... tot això compensa les estones no tan bones que passes al laboratori. Cal ser obert de ment, parlar amb tothom, llegir molt, no tenir por del fracàs, estar disposat a aprendre sempre i ser humil.

Què ha influït més en el teu èxit professional, la sort o l'esforç?
Una mica de tot. Jo crec que un bon científic és aquell que pot aprofitar tant els cops de sort com les estones d'esforç. De vegades, resultats en principi “dolents” resulten ser grans descobriments! Per exemple, la sacarina va ser un mal resultat per un pesticida i el desenvolupament dels plàstics que ara fem servir també es va dur a terme a partir d'un experiment fallit.

 



Algú qui admires en l'àmbit de la teva professió.
Diré 2 personatges, tot i que n'hi ha molts per admirar! En primer lloc, Lavoissier, que va ser qui va “crear” la ciència Química a partir de l'Alquímia; en segon lloc, un personatge de ficció: en Beackman (d'“El món d'en Beackman) per apropar la ciència a la gent i fer-la atractiva i accessible.

Un web o un bloc del teu àmbit.
Tenim QuímicaWeb amb problemes de nivell ESO i curiositats científiques; Química Orgánica, pàgina una mica més especialitzada i de nivell més alt (tipus batxillerat i universitari) i, un dels webs que més visito, Organic chemistry, molt especialitzat, amb un índex de les reaccions més comuns i els últims avenços en el camp de la Química Orgànica.

Una anècdota.
Recordo unes classes de pràctiques en començar la carrera. Era el primer cop que entrava en un laboratori de Química Orgànica, i la veritat és que els primers dies no em va anar gaire bé... el professor es va apropar a mi i em va dir: “la Química Orgànica no és el teu fort, oi?”. Anys després estava en el meu tribunal de Màster (Màster en Química Avançada, Especialitat en Química Orgànica) i em va felicitar pel meu treball!

Un consell a un/a jove que somiï dedicar-se a la química i a la investigació.
Llegeix molt i parla molt amb professionals del camp al qual et vols dedicar. Sigues observador i curiós i pregunta't per tot, qüestiona-t'ho tot. Mai no et creguis res del que et diguin sense una bona explicació i, sobretot, gaudeix del camí i aprèn al màxim de tot el que et passi.