En què consisteix la teva feina?
Treballo en una emissora de ràdio regional, l'Asociación de Emisoras Municipales de Andalucía, EMARTV. Realitzo feines de producció, redacció i locució dins els nostres informatius. En general, acostumem a cooperar i a fer de tot, o si més no ho intentem. La meva part, per dir-ho així, és una secció de turisme alternatiu i patrimoni dins l'informatiu matinal i un programa juvenil diari.  Sempre vas voler dedicar-te al Periodisme?
Això crec. El que no sé és per què. També m'agrada molt la història i em va costar molt decidir-me. Al final, em va conquerir aquest món, sobretot perquè m'atreia la idea de sentir-me “obligada” a estar al dia i a formar part de l'actualitat, d'una manera o d'una altra. M'encanta saber que som els meus companys i jo els qui mantenim informades les persones que ens escolten, que construïm l'actualitat en funció del que expliquem o ometem, i que estem obligats a traduir, explicar i aprofundir en aquesta realitat per fer-la assequible a qualsevol oient, en aquest cas. Crec que els mitjans compleixen una funció social vital i això és el que fa inquietant, i alhora apassionant, aquesta professió. Com veus el món del periodisme?
Precisament ara, complicat, però no per la crisi, que és una excusa recurrent. Suposo que mai no ha estat una professió senzilla, almenys això és el que diu la història. Des dels seus orígens, el periodisme ha estat condemnat i desitjat pel seu “poder” per construir la realitat i decidir què se sap i què no se sap. I, malgrat aquests avantatges i dificultats, s'ha mantingut en peu.
Ara, no obstant això, a les limitacions pròpies de la professió s'hi uneixen, més que mai, la venda d'un producte que ha de ser “rendible” i la sostenibilitat de l'empresa, amb els riscos que això comporta. Aprofitant la manca d'organització dels professionals (que, com en altres camps, no protesten per l'alta competència), les condicions laborals empitjoren i, en conseqüència, la qualitat dels missatges que transmetem. La falta de personal, el temps limitat i la sobreinformació impedeixen contrastar les notícies o explicar les qüestions més complexes, amb la qual cosa la funció social se'n va en orris. Això sí… no tot és dolent, per descomptat. També hi ha grans programes i publicacions que espero que sobrevisquin molt de temps i s'imposin a les d'un sol ús. |  L'any passat vas guanyar el Premi Europeu per a Joves Periodistes 2009 Espanya. Com vas entrar en aquesta aventura?
Gairebé no ho recordo… He intentat respondre aquesta mateixa pregunta diverses vegades, però no trobo la resposta. En tot cas, un company de qui aprenc moltíssim cada dia en va tenir gran part de la culpa. L'Alejandro va ser qui va dir: “vinga, fem-ho”, i gràcies a ell, va tirar endavant. Sense ell no hauria estat possible.
Per sort o per desgràcia, en el periodisme hi ha pocs èxits individuals (per molt tot terrenys que se'ns consideri). El treball es fa en equip. Un programa de ràdio és impossible de fer si no hi ha un company que encén el micro o aporta aquest punt de vista que no havies contemplat. El mateix passa a la premsa o la televisió. Què vas guanyar? I què t'ha reportat com a persona?
He guanyat una experiència inoblidable. En primer lloc, el plaer de fer un treball com aquest, amb tanta il•lusió i en tan bona companyia. És del que més he après i amb el que més he gaudit. I, després, un viatge de 5 dies a Berlín amb la resta dels premiats, amb joves periodistes de 30 països, els 27 estats comunitaris i 3 candidats més a entrar a la Unió Europea. Em quedo amb molt bons moments i anècdotes, i això no té preu.
| |
